La Biblioteca de Catalunya

Gràcies a l'assignatura de Fonts per la Història de l'Art un petit grup de persones vam assistir a una visita "guiada" per la Biblioteca de Catalunya, al visita estava dedicada a l'observació de diferents escrits de diverses procedències i edats. Alguns dels llibres que vam poder veure i tocar són d'edicions conegudes com incunables, o sigui, primeríssimes edicions fetes durant el segle XV, també hi havia primeres edicions posteriors, no menys interessants. 

Quan comences a estudiar Història de l'Art veus que l'art no només són les peces, sinó tot el que envolta les obres, i un d'aquests "materials" són les fonts escrites. Tenen, per si mateixes, un gran valor tant històric com cultural, i es veu el pas del temps al contemplar els escrits. I per això tenen un gran valor, s'han de preservar i cuidar. A part dels escrits, a la biblioteca també hi ha una gran quantitat de gravats que per sí mateixos són unes obres d'art.

Com que vam resultar un grup molt entusiasta, fent preguntes i consultant sobre els llibres, el fons documental, etc, la directora ens va fer una petita visita guiada per l'interior de la biblioteca. No m'hauria imaginat mai que per sota del bonic hospici gòtic hi hagués uns quatre pisos soterrats on es conserven els materials que estan fora de préstec i les edicions més importants. No vam veure les més importants, ja que hi ha un protocol molt important, gran vigilància i precaució alhora de manipular aquests documents, nosaltres vam veure només el fons legal, on hi han les edicions dels nous llibres que s'editen actualment. Però la visita no va perdre iterés, ja que ens va explicar part de la normativa que gestiona aquest tipus d'edificis. Cal tenir talla focs, un sistema de ventilació que controla humitat i pressió, control de temperatura, etc. Nosaltres vam veure llibres en prestatgeries però ens va comentar que les edicions antigues i els incunables es conserven de diferent manera depenent del tipus de material en el que estiguin fets i depenent del seu estat de conservació. Saber valorar l'estat d'un document ha de ser molt complicat, igual que calibrar l'estat de conservació d'una pintura. El criteri i la tècnica són els més important.

Fent una mica d'investigació he trobat un pdf de la UNESCO on s'explica com s'han de conservar i mimar els llibres, si algun dia treballo d'això o em faig una biblioteca privada a casa ho tindre en conte. I agrair des d'aquí a la directora que ens va fer la visita, ens va ensenyar molt i va ser molt divertida la seva visita, i que la pobre es devia sentir molt incomode quan li vam fer preguntes sobre el valor dels llibre en el mercat negre, segurament va pensar que erem lladres en potencia.

La màgia dels refugis antiaeris

Per circumstancies de la vida, al nostre país va viure moments molt durs durant la Guerra Civil, una d'aquestes és conèixer algú que té un avi o tiet que va estar al front, o saber d'algú que va passar la major part de la guerra anant de refugi en refugi. Desgraciadament el tema de la guerra no està massa comentat, no sé si és culpa d'una mala educació que vaig rebre, però la guerra és un tema que es comenta molt però mai queda clar del tot, començant perquè mai s'han condemnat els crims de guerra i fins fa molt poc la gent no va poder rebre els documents que hi havia en els coneguts "Papeles de Salamanca".

Molta de la informació sobre com es va viure la guerra la sé de mà dels meus avis. La por, el creuar la frontera buscant més llibertats, la gana amb la que arribaven els habitants de Barcelona quan marxaven cap a l'Empordà, les malalties i els assassinats, etc. Aquesta informació, de per sí, ja és patrimoni, i s'ha de conservar i difondre a les noves generacions, en les que m'incloc. 

Una manera de veure l'impacte de la guerra en els pobles és la rehabilitació dels refugis antiaeris. Per exemple, a Roses, a diferencia de les grans ciutats, no hi havia grans zones soterrades on poder-se amagar i refugiar en cas d'atac aeri. La gent va tenir que construir-los com bonament van poder. A Roses, que jo conegui, hi ha uns cinc refugis, dels quals quatre estan en molt mal estat. L'únic que queda en peu i en bones condicions és el que es troba a la Pujada de l'Escorxador, ara conegut com la plaça de la Pau. A estat en rehabilitació uns cinc anys i encara calen més obres ja que no supera la normativa de seguretat, al no haver sortides d'emergència ni tampoc té lavabos, cosa normal en un búnquer soterrat... crec jo. 

Durant part de la primavera i l'estiu de l'any passat es van fer diferents visites guiades, on els visitants eren majoritàriament habitant del poble, inclosa la meva pròpia avia. Poca gent jove, però la que hi havia era per acompanyar els avis o familiars que per desgracia van tenir que utilitzar aquest refugi. Jo vaig tenir la sort d'anar a la inauguració del refugi fa uns anys, abans de que posessin la nova porta. Hi vaig anar amb la meva avia i altre gent coneguts del poble, va ser molt emotiu, hi havia gent que plorava, ja que explicaven les seves experiències en aquell lloc. 

Aquest estiu vaig participar en una de les visites, com que hi ha diverses portes, i una si està oberta, impedeix el pas dels cotxes, jo vaig estar-la vigilant. Per sort meva, al veure'm una hora vigilant l'entrada, em vaig trobar amb en Miquel Palós, un senyor molt conegut al poble per la seva feina a la Ciutadella de Roses, no és historiador, però en coneix cada fet de la vil·la de Roses. Va ser ell qui em va explicar moltes coses sobre els atacs aeris, ell era molt petit en aquells moment però tenia informació de la gent gran del poble. Gràcies al seu coneixement, s'han millorat les visites guiades, ara ja més enfocades als visitants turistes. Malauradament, d'aquests turistes n'hi ha pocs ja que si preguntes a quasi qualsevol francès, segur que porta un mes a Roses però no ha visitat ni la Ciutadella, ni el Castell, i encara menys el refugi antiaeri.

Considero que cal fomentar la coneixença de la història i del que ens envolta, però molta gent veu el refugi com una atracció purament turística, ..., però mirant les noticies es veu un augment dels refugis antiaeris per tot arreu, han sortit com si fossin bolets, i contra la banalització és difícil de lluitar. Potser d'aquí uns anys es posarà de moda un altre tipus de monument que serà un iman per els turistes que arriben a Catalunya durant tot l'any.

Restauració dels vitralls de la Saint Chapelle

Sincerament, les restauracions passen una mica desapercebudes per a un gran nombre de gent, sobretot si no hi ha un gran enrenou darrere, fent que estigui en boca de tothom, com per exemple, el cas del Ecce Homo de Borja, altament conegut, malauradament.

T'ha d'interessar prou com per posar-te a buscar del tema o ser un estudiant d'Història de l'Art fent una assignatura, o ser un restaurador, i ja posats, algú interessat en la gestió del patrimoni. Ho dic perquè és interessant veure com coses que són important, que són Història, passen desapercebudes a massa gent, i tampoc es fomenta la coneixença ja des de l'escola.

Per gràcies de la vida em veig envoltada de "científics", més concretament, enginyers. Els mecanismes lògics creen paràmetres per entendre el món. Jo em sento molt lligada al coneixement científic, sempre m'ha cridar molt l'atenció, la química, i sobretot la física. Tot això no té molta relació amb l'art però ho volia comentar arrel d'una discussió amb un informàtic. 

No entraré en el debat de si els de lletres i els de ciències són millors o pitjors, ni tampoc si és cert que la gent de ciències és més conscient o lluita més per el coneixement que els de lletres. Una cosa és certa, ara es valora més un cert tipus de coneixement, i malauradament no són les humanitats.

Això, a part de comentar-se en molt àmbits, crec que a nivell mundà destaca que a la televisió hi ha dos canals quasi dedicats, exclusivament, a les ciències: un es el canal Xplora i l'altre, el Discovery Max. Jo encantada de la vida, però trobo a faltar més documentals sobre altres temàtiques. 

Per ara encara sobreviu, a dures penes, el Canal 33 de la Televisió de Catalunya, on sinó ho recordo malament, feien forces documentals de temàtica històrica, com ara la serie Cronos de la BBC, on es fan recreacions històriques o també documentals sobre el tràgic d'art a Xina, etc. Clar que els documentals no donen el saber profund i necessari per a un estudiant d'Història de l'Art, però si que són maneres amenes i entretingudes de saber una mica més, i si per sort, t'interessa el tema, doncs ja profunditzes més. 

Ho comento perquè em va semblar molt interessant un documental que es diu "Hi havia una vegada la Sainte-Chapelle". No el vaig veure tot sencer però lo just com per veure com tornaven a posar uns vitralls restaurats a la seva posició original. Aquest gran monument del gòtic radiant és molt important, ens l'han explicat a l'assignatura de Romànic i Gòtic, com també a classe de Restauració i Conservació de Béns Culturals. Jo coneixia la història d'aquest edifici, com també sabia que feia poc que havien fet la restauració dels vitralls, però veure com ho feien, va ser una gran sorpresa. Se poc sobre vitralls, no sabia que es muntaven per mòduls ni com estaven de malament els vitralls abans de la restauració. Arrel de veure el documental vaig estar buscant informació i he trobat diversos enllaços on hi ha més explicacions del procés, que no explicaré aquí.

L'entrada, per resumir, és la importància de fer visible les actuacions de restauració i conservació, i fer una demanda a les televisions de que fagin més documentals històrics, que són molt interessants. 

Informació de la restauració de la Sainte-Chapelle: http://www.parismatch.com/Culture-Match/Art/Actu/sainte-chapelle-restauration-patrimoine-monuments-240973/

Iniciativa de restauració de la Dame Carcas

Xafardejant una mica per la web dels Monuments Nacional de França he arribat a un link sobre una iniciativa de restauració a la que normalment relaciono a cantants i artistes  com és el micro mecenatge. Aquesta nova manera d'aconseguir diners és bastant innovadora, i més, en relació a les obres d'art o al patrimoni històric.

La peça susceptible a restaurar és la Dame Carcas, una estàtua que data del segle XVI que representa a una princesa que va ajudar a l'exercit de Carlemany a evitar la pressa de la ciutat, és una imatge de la llegendària princesa, i d'ella ve el nom de la ciutat de Carcassone.

El projecte demana uns 20.000 euros a través del micro-mecenatge per la web del Monuments Nacionals, a part dels diners, es demana que els mecenes donin el seu nom i una fotografia, per així poder fer un mural amb les seves cares i que tothom vegi qui ha aportat els diners per la restauració. A la mateixa web d'on he tret la informació hi ha un apartat on ja hi ha fotografies, però també hi ha gent que vol restar en l'anonimat. M'ha cridat l'atenció que demanin fotografies, però és graciós veure que a part d'ajudar a un monument que és patrimoni mundial per l'UNESCO, l'Ajuntament o el Comitè de Monuments et regala una visita per la ciutat.

Quasi com qualsevol donació, als habitant de França, hi ha un benefici fiscal per als participants. La restauració, tals com diu a la web consistirà en un tractament biocida, la consolidació, la instal·lació d'un dispositiu dissenyat per segellar i aconseguir una adequada base per l'estàtua per ser col·locada on ara hi ha una rèplica, a l'entrada del castell perquè la vegin tots els visitants. Ara actualment, l'estàtua es troba apartada dels visitant i està molt danyada. També fan esment de que si hi ha excedents en la recaptació, aquests diners aniran a parar a altres projectes de la ciutat.

Per ara aquesta iniciativa ja té recaptats uns 10.000 euros.

Consider-ho molt bona aquesta iniciativa, per ser tant participativa i la utilització de les noves tecnologies, dóna la sensació de modernitat, de què és una recaptació moderna. Que sigui oberta i plural permet que més gent participi, i fer que aquesta gent es senti part d'una gran obra de millora d'un monument  No se si aquest tipus d'iniciatives es fan al nostre país, per deurien fer-les, així la gent és més conscient del valor de les coses i també de la seva pròpia història.

Font: http://www.mymajorcompany.com/projects/carcassonne

L'Ecce Homo i el cercle mediàtic

El dia 30 de desembre  en aquestes dates senyalades on hi ha les campanades i es menja raïm, m'ha cridat molt l'atenció que en un canal de la TDT qui donaran les campanades són dos personatges, que per la seva "fatalitat" i tonteries  han acabat siguen el blanc de molts acudits  una és la Remedios Cervantes, una dona inculta que surt a diferents programes de televisió i l'altre, és la senyora Cecília, la gran restauradora del Ecce Homo de Borja, Osca.

Cada cop que intento cavil·lar sobre que pensar d'aquestes dues persones, tinc un dilema  Entenc que van cometre grans errors i què si fos jo, em moriria de vergonya, però per altre banda, és treure profit a una situació adversa i prendre-s'ho amb humor té gran mèrit... Ja no se que pensar. Quin panorama queda en una societat on no es valora el què és té i es vanagloria la incompetència fent sortir a la televisió gent tonta i estúpida? A on anirem a parar? Poca fe en el ser humà que tenia, ara cada vegada en tinc menys...

Per altre banda, la situació de la senyora Cecília i la seva fatídica restauració és, des del meu punt de vista, estranya i em provoca perplexitat. La primera vegada que ho vaig veure, em va caure l'ànima als peus, sobretot al no saber el valor de l'obra, però al veure que massa valor no tenia, vaig començar a veure la situació des d'una perspectiva més còmica  El que em treu de polleguera és que la situació s'ha anat allargant i cada vegada és més estranya i surrealista. Com a historiadors hem de tenir un criteri ben format i seguir protocols, però el valor del Ecce Homo de Borja era testimonial i tradicional, i aquesta dona ho va restaurar com bonament va poder i amb tota la bona fe del món. Quí va tenir la culpa, aquesta pobre dona o el musen de la parròquia que va permetre a algú sense estudis manipulés un fresc històric? Jo no se la resposta només se que la restauració a posat en el punt de mira el patrimoni, i que cal protegir-lo i preservar-lo per les generacions futures, gràcies a això diverses organitzacions s'han ofert a tornar a restaurar la parròquia de Borja.  

Però s'ha de veure la part positiva  encara que sigui una desgràcia haver destrossat una imatge d'una parròquia, el turisme que ha generat aquest fet de la restauració fa que el poble de Borja, que fins feia poc, no sortia ni al mapa, ara està en boca de tothom. Encara farà bé aquest fet tant desastrós.

Aquesta situació em fa pensar en el robatori del Còdex Calixtinus on es va posar en entredit la protecció que rebia aquest antic llibre medieval, i ara per ara està situat darrere d'una vitrina, amb més protecció que abans del robatori.

Trobar cadàvers a casa

Aquest títol pot semblar una broma de mal gust, però depenent del lloc on visquis, aquesta afirmació té molt de sentit.

Sóc de Roses, una petita vil·la de l'Alt Empordà, que ja des de la Prehistòria ha estat habitada. Per això hi ha menhirs i dòlmens  però més tard van venir els grecs i els romans. I d'aquesta època daten les restes, junt amb un conjunt medieval, les ruïnes que hi ha dins de la Ciutadella de Roses, que és una construcció del segle XVI.

Com en quasi totes les poblacions on hi ha hagut una ciutadella o un conjunt emmurallat  quan el conjunt perd esplendor, la gent comença a entrar dins i utilitzar les matèries primes de la muralla per fer-se cases, en el cas de Roses, les pedres i carreus de les muralles es van fer servir per fer part de les cases que hi ha als voltants de la citada ciutadella. Aquestes cases no són massa antigues en comparació  a la muralla, i menys en comparació a les restes arqueològiques gregues i romanes. Normalment són construccions de finals segle XIX o principis del segle XX de quant hi va haver el boom del turisme francès, abans de la gran obertura del franquisme als anys 60.

Ara, en aquests moments, moltes d'aquestes cases s'han de restaurar o ampliar, rehabilitar per mantenir els protocols de seguretat, etc. Aquest és el cas de l'Hotel Marina de Roses, que està situat al costat mateix de la Ciutadella de Roses i que fa uns anys van fer obres de millora de l'hotel, ampliant garatges i parkings per els hostes de l'hotel. Aquests obres no van passar desapercebudes per a la gent del poble, però no van cridar massa l'atenció.

Uns mesos més tard vam saber que les obres anaven tant lentes per culpa d'una troballa imprevista en un dels garatges,.... van trobar un cadàver, i va resultar que era un soldat del segle XVI o XVII, ja què la ciutadella va estar ocupada per soldat durant varis segles com a baluard de defensa en diferents guerres.

D'aquest soldat, jo no n'he vist ni fotografies ni inventari, i començo a sospitar que potser és una llegenda urbana, però aquestes troballes no són estranyes si et pares a pensar on està situat l'hotel. Igualment és estrany trobar ossos a Roses per el fet que hi ha molta terra calcària i aquest es menja els ossos, o això és el que ens deien a les classes de història en el meu poble, i per aquest motiu, per molts dòlmens que hi hagi a Roses, no s'ha conservat cap esquelet de la gent que estaven enterrats allà.

Entre una cosa i una altre, segurament s'han trobat moltes més restes arqueològiques de valor però s'han tapat amb ciment, i com sinó hagués passat res. Pel que sembla, el soldat no tenia massa valor perquè ara encara descansa sota d'algun garatge de l'Hotel Marina.

Aquests fets em recorden molt al que em diu un amic meu què és de la Vila d'Eivissa, i on a la zona del castell està ple de restes però que no valora massa perquè tota la besant del castell està considerat una necròpolis fenícia, i trobar restes és lo més normal del món, i sempre es tapen com si no passés res.

Trist destí tenen tant l pobres fenicis d'Eivissa com els soldat de la Ciutadella de Roses, però cal pensar en els propietaris dels terrenys on es fan aquestes troballes, és molt car parar unes obres i tota la pesca, normal que ho tapin. Però per sobre de tot, sinó té valor, almenys tenir un inventari o un catàleg per saber el que s'ha trobat, i conscienciar a la població de que el que hi ha sota els seus peus és una cosa molt important i que té molta història, i que algun dia, nosaltres poguesim ser unes restes arqueològiques trobades per uns arqueòlegs del futur.

Henry Moore a la venda

En moments de crisi com el que vivim, on s'han de treure els diners d'on es pot i les retallades estan a l'ordre del dia, ja no crida massa l'atenció que es comenci a posar en dubte el valor social de l'art i voler treure rendiment econòmic. Ho dic perquè fa un mes va ser noticia la posada a subasta l'obra "Old Flo" del famós artista Henry Moore. 

Aquest fet va aixecar polseguera per la vanalitat del fet de treure rendiment d'una obra que estava a la via publica de la ciutat de Londres, amb l'excusa de que els fonts per el manteniment d'aquesta obra són molt alts. etc. El manteniment del mobiliari públic d'una ciutat és alt però també podrien treure a subasta un dels lleons de la plaça Trafalgar.

El punt clau, des del meu punt de vista, és que ara l'obra de Henry Moore està molt valorada en el mercat de l'art i els lleons de Trafalgar no, per això surt a subasta l'obra "Old Flo".

Aquesta situació em sembla un fet que tant es pot produir a Londres com a qualsevol ciutat del món amb gran patrimoni cultural i artístic, algún dia això mateix podria passar a la Sagrada Família o a l'escultura de Roy Lichtenstein a prop del port de Barcelona. Per això les accions que s'han dut a terme per lluitar contra la venda de l'escultura em semblen una manera molt bona de fer front contra aquesta mena de tràfic artístic, i encara bo que aquesta a sortit als mitjans de comunicació, però situacions similars es deuen viure i per la falta d'informació no prenen un caire tant social i reivindicatiu com les accions per la protecció d'aquesta obra.

Per altre banda, buscant més informació sobre l'obra, cal dir que l'obra va ser "cedida" per el propi artista a l'ajuntament de Londres per un preu molt més baix que el seu preu en aquell moment, al 1962. Estava pensada per anar a una plaça pública per "enriquir la vida de les persones més nesecitades" però va rebre molt actes bandàlics i es va traslladar a un parc d'escultures. 

Aquí jo entro en un dilema. Si l'obra va ser col·lcada per al benefici de les classes més baixes i ara amb totes les retallades que també fa el govern de Cameron, no és lícit vendre l'escultura i que aquests diners vaigin als més nessecitats? Si fos per mi, que la venguin i els diners cap el barri. Però això no és el món de la fantasia, i per molt bona voluntat meva, aquests diners no aniran a parar on toca. 

Per això, jo no se que faria en una situació com aquesta, per molt que valori l'art, per sobre de l'art hi ha les persones, però el món no és just per a ningú, i els rics cada vegada són més rics, i els pobres són més pobres encara, per molt que es venguin 100 unitats de l'"Old Flo".

Info: http://www.abc.es/20121105/cultura/abci-nuestra-estatua-201211051122.html